L’acte de traduir, que tots donem per fet, alberga aspectes misteriosos. És una experiència gairebé màgica, un joc de miralls. […] Hi ha una fracció de segon en la qual tota traducció frega el vertigen, l’inquietant trobada cara a cara amb el seu doble, el desconcert quàntic de la superposició d’estats.

 

El nostre antic hàbit de traduir ha construït ponts, ha amalgamat idees, ha originat una conversa polifònica infinita, i ens ha protegit dels pitjors perills del nostre xovinisme rústic, ensenyant-nos que la nostra llengua és una més —i, en realitat, més d’una.